El mòbil indica un quart de set del matí: és evident que arrosseguem jet lag.
Com que el sol ja il·lumina un nou dia d'estiu a Nova Zelanda, decidim posar-nos en marxa i abandonar "l'Empuriabrava neozelandesa" on hem passat la nit. Ens dirigim, de nou, cap a Auckland, i només interrompem la conducció, al pas per Red Beach, per esmorzar tranquil·lament en una zona de pícnic enmig de les urbanitzacions que dominen el golf de Hauraki (imatge de la dreta).
 |
| Tornem a admirar el curiós skyline d'Auckland des del pont que permet creuar el Waitemata Harbour. L'agulla que punxa el cel és l'Sky Tower, una torre de més de 300 metres d'alçada que forma part d'un grandiós complex d'oci. |
Aquesta escapada al nord d'Auckland a la recerca d'un càmping (que no hem trobat) ens ha servit per constatar que les distàncies reals són molt més llargues que les que imaginem al donar un cop d'ull al mapa per dirigir-nos al proper destí. A partir d'ara ho tindrem en compte i consultarem el mapa amb més deteniment.
I és amb l'ajuda d'uns quants mapes de la ciutat d'Auckland que aconseguim aparcar la furgoneta molt a prop del Maungawhau. Aquest nom tan estrany és la denominació maorí del Mt Eden, el con volcànic més alt de tota la ciutat (196 metres) i que ofereix unes vistes de 360º esplèndides.
Auckland, amb més d'un milió d'habitants, es troba situada sobre un camp volcànic format per desenes de volcans, molts d'ells sortosament, extingits.
Dediquem una estona a passejar pel cim del volcà observant tot allò que no aconsegueix amagar-se rere l'horitzó i xafardejant els vèrtex geodèsics (imatge de l'esquerra) i la magnífica taula d'orientació que hi han instal·lat molt encertadament. Després retornem a la furgoneta caminant pels cuidats senders que uneixen la ciutat i el volcà.
Les trenta-sis pàgines que dedica la nostra guia a la ciutat d'Auckland ens permetrien quedar-nos a la ciutat uns quants dies sense por d'avorrir-nos, però acabem d'arribar a Nova Zelanda i volem conèixer els indrets que han convertit el país en un dels millors destins del món pels amants de la naturalesa. Com que la ciutat més gran del país no és precisament un d'aquests indrets, posem rumb cap al sud i comencem a deixar enrere tot l'entramat d'urbanitzacions que han anat proliferant de manera descontrolada al voltant del centre financer.
El primer destí que tenim marcat al mapa és la península de Coromandel, situada uns 100 quilòmetres a l'est d'Auckland, a l'altre costat del golf de Hauraki.
Aprofitem el camí cap a la península per aturar-nos a Miranda, a tocar de l'estuari de Thames, una gran badia situada a l'extrem sud del golf de Hauraki. A Miranda hi ha la Robert Findlay Wildlife Area, una extensa maresma on s'alimenten milers d'aus durant tot l'any (imatge de la dreta).
.jpg)
A l'aparcament, uns cartells alerten de possibles robatoris. Per si això no fos prou, una senyora se'ns apropa i creiem entendre que ens explica que acaben de trencar el vidre d'algun vehicle. Com que el punt d'observació no es troba massa lluny, decidim acostar-nos-hi uns minuts tot travessant els aiguamolls per un camí cobert de milers de petitíssimes curculles.
.jpg)
A l'aparcament, uns cartells alerten de possibles robatoris. Per si això no fos prou, una senyora se'ns apropa i creiem entendre que ens explica que acaben de trencar el vidre d'algun vehicle. Com que el punt d'observació no es troba massa lluny, decidim acostar-nos-hi uns minuts tot travessant els aiguamolls per un camí cobert de milers de petitíssimes curculles.
 |
A Kopu, porta d'entrada a la península de Coromandel, fem gasolina per primera vegada (84NZD) i també comprem el primer gelat de l'estiu austral.
La carretera 25A, que ens portarà a la costa est de la península, és una meravella pels sentits. El color verd aconsegueix inundar-ho tot menys el gris i aspre asfalt.
|
14:00. Hem creuat de SO a NE la península (una setantena de quilòmetres) i ens trobem a l'aparcament de la Hot Water Beach, una platja que, com molt bé el seu nom indica, és d'aigües calentes. I us preguntareu: com és possible que existeixi una platja d'aquesta mena al Pacífic? Doncs la resposta és tan senzilla com curiosa: en un punt determinat de la platja, i a pocs metres d'on arriben les onades amb marea baixa, hi ha unes surgències d'aigua calenta. El panell explicatiu instal·lat a l'accés a la platja és força aclaridor: una bossa de magma (de baixa temperatura, uns 170ºC) situada a uns dos quilòmetres de profunditat escalfa els aqüífers que hi ha més amunt. Tot seguit l'aigua calenta s'eleva a través de diverses fractures fins a brollar a la superfície.
Per gaudir d'un autèntic bany termal amb accés directe a l'oceà Pacífic només cal assabentar-se de l'horari de les marees i després fer un forat de poca profunditat a la sorra esperant que s'ompli d'aigua calenta.
Ben dinat ens dirigim cap a la "zona termal" amb una cassola a la mà per construir el nostre spa particular. Quin bon parell d'il·lusos estem fets!
El que veieu al fons de la imatge no és una manifestació contra la reforma laboral, és el que havia de ser el nostre spa particular.
No és cap fotografia de l'estil On és Wally? És la hipermassificada Hot Water Beach.
En tenim prou amb deu minuts per decidir que entre tota aquesta gent no se'ns hi ha perdut res. Després d'escaldufar-nos els peus a l'única bassa on no hi ha ningú (hi havia d'haver alguna raó...) girem cua cap a la furgo.
 |
| Hot Water Beach en una versió que ja ens agrada més. Llàstima que no hi hagi més surgències al llarg de la platja! |
Deu quilòmetres al nord, passada la població de Hahei, hi ha la Cathedral Cove, un petit tros de paradís al nostre abast.
Per accedir a les paradisíaques platges de Cathedral Cove cal aparcar la furgoneta a l'aparcament i seguir, durant uns trenta minuts, un marcat camí que baixa decididament cap a l'oceà.
Després d'uns quants puja i baixa i de creuar-nos amb unes quantes desenes de turistes arribem a la desitjada platja. El petit esforç val realment la pena!
Dins l'arc gegant de la Cathedral Cove.
.jpg) |
| L'arc piramidal que comunica les dues platges. |
Passejant als peus d'un enorme bloc de pedra calcària, reminiscència d'un antic arc que devia competir en bellesa amb el que encara es manté en peu.
En aquest país no necessiten instal·lar dutxes a les platges. Les tenen naturals!
En un paratge com aquest és impossible renunciar a una bona remullada, així que sense pensar-nos-ho gens (la Sílvia s'ho pensa una mica) ens llancem a l'oceà Pacífic.
Després de la remullada, de passejar per tots els racons de les dues platges i de fotografiar-ho tot del dret i del revés, tornem a la furgoneta dues hores després d'haver-la abandonat a l'aparcament.
18:00. Després de l'experiència d'ahir, ho tenim ben clar: ens quedem al càmping de Hahei (56NZD). Paguem un preu molt alt (de fet serà el càmping més car on dormirem), però necessitem descansar, el jet lag encara fa de les seves!
ENVIDIA!!!! (de la sana) increible viaje chicos, muy buenas fotos y reseñas.
ResponEliminaUn abrazo
Gabriela Hoyos
A veure si algun dia us animeu a explicar algun dels vostres viatges! Aquell bloc que un dia vau crear............
Elimina