>direcció Antípodes: Dia 22/ Lake Aviemore

Fa una hora que el despertador ha sonat quan la Sílvia em desperta. Ahir a la nit devíem adormir-nos força tard tot observant els milers d'estrelles penjades del firmament i caçant estels fugaços amb la mirada. En un indret amb una contaminació lumínica pràcticament inexistent, i a través de la finestra del sostre de la furgoneta, vam poder assitir a un espectacle del tot meravellós.

Són gairebé les nou del matí quan escollim un bon lloc a tocar les aigües del Lake Aviemore per esmorzar. El sol, que esperem que ens acompanyi tot el dia (les previsions meteorològiques així ho indiquen), es veu reflectit damunt la superfície del llac i ens escalfa la cara després d'uns quants dies en que gairebé ni s'ha deixat veure.

Per tornar a la SH83 continuem vorejant l'Aviemore fins arribar a l'imponent presa del Lake Benmore, que ens permet creuar a l'altra riba del riu. Aquesta central és la primera i la més gran de la darrera part del sistema hidroelèctric del Waitaki River, format també per les dues centrals que hem pogut veure anteriorment: la del Lake Aviemore i la del Lake Waitaki.

El Lake Benmore rep les aigües alpines captades previament pel Lake Ohau, el Lake Tekapo i el Lake Pukaki. Precisament aquest últim llac és el nostre proper destí. Ens en separen uns setanta quilòmetres.

Detall de la presa del Lake Benmore.

10:10. Passada la localitat d'Omarama (on hem carregat 70 dòlars més de combustible), la SH8 es dirigeix decididament cap al nord. Els primers contactes visuals amb el Mount Cook són aixi de contundents.

10:25. Riba sud del Lake Pukaki.

Hem arribat a uns dels llacs més bonics de Nova Zelanda. Les seves aigües de color blau cel rivalitzen amb les neus dels Alps Neozelandesos. L'explicació de perquè l'aigua té aquest color és la següent: les glaceres dels Alps erosionen diferents tipus de roques provocant l'aparició de minúscules partícules d'aquestes. Tot aquest material queda suspès en l'aigua i l'enterboleix fins al punt de donar-li aquest (als nostre ulls meravellós) color. L'aigua resultant d'aquest fenomen rep el nom de llet glacial.

Tirant de zoom podem observar amb més deteniment el Mount Cook, la muntanya que amb els seus 3754 metres d'altura s'erigeix fins al punt més alt de Nova Zelanda.

Un precari (per ser Nova Zelanda) punt d'informació ens convida a passejar per una petita sala on diversos panells explicatius ens detallen el funcionament de l'enorme i complex sistema hidroelèctric del Waitaki, format per set embassaments i vuit centrals hidroelèctriques.

10:40. Després de dedicar mitja hora a gaudir de les vistes de postal sobre el Mount Cook i a treure el nas pel punt d'informació, reculem un parell de quilòmetres i girem a la dreta per la SH80. Cinquanta-cinc quilòmetres (els trenta primers vorejant la riba oest del llac Pukaki) ens permeten conduir fins als mateixos peus del Mount Cook. El recorregut és una autèntica obra d'art que cal degustar amb calma i tranquil·litat. Jutgeu-ho vosaltres mateixos:

10:57. L'Aoraki, el nom maorí del Mount Cook, vist des dels primers quilòmetres de la SH80.

11:16. L'any 1851, el capità Stokes va donar el nom anglès de Mount Cook a la muntanya en honor del capità James Cook, qui va ser el primer en circumnavegar les illes de Nova Zelanda el 1770.

11:26. L'Aoraki a l'esquerra i la vall del Tasman Glacier al fons.
El dia de Nadal del 1894, els neozelandesos Tom Fyfe, George Graham i Jack Clarke van aconseguir arribar al cim.

11:31. Mount Cook Village a l'esquerra, on finalitza la SH80, i el Mount Sefton (3158m) al fons.

Mapa de situació de l'Aoraki/Mount Cook National Park.

12:30. Després de visitar les magnífiques instal·lacions del DOC de l'Aoraki/Mout Cook National Park, decidim fer una caminada curta abans de dinar i prenem una pista sense asfaltar que, al cap de vuit quilòmetres, ens deixa a l'aparcament d'on surt la ruta cap al mirador del Tasman Glacier.

Als 10 minuts de caminar ens trobem amb els Blue Lakes, que curiosament són uns llacs de dimensions força reduïdes i de color... verd!

Mai una caminada de quinze minuts ens havia regalat un espectacle com aquest.
Situats al damunt d'una de les morrenes laterals del Tasman Glacier, podem gaudir d'unes fabuloses vistes
de la part baixa de la glacera i de les muntanyes de la capçalera de la vall.

El Tasman Glacier Lake és la font del Tasman River, que flueix lentament cap al llac Pukaki.

Grans espais com aquest on avui ens trobem ens fan prendre consciència de la nostra petitesa i ens fan
despertar un sentiment d'absoluta llibertat.

Com que a la tarda volem fer una excursió fins al Hooker Lake, ens dirigim cap al White Horse Hill Campground (situat a dos quilòmetres del poble), la zona d'acampada on volem passar la nit (12 dòlars per persona) i d'on precisament surt la ruta en direcció al Hooker Valley. Dinem amb tranquil·litat i pocs minuts després de les quatre de la tarda emprenem la marxa en direcció al Mount Cook.

Passat un quart d'hora, passem per un pont penjant que ens permet creuar sense problemes el curs d'aigua provinent del Mueller Lake.

El Mueller Lake amb el Mount Sefton al fons.

17:30. Una hora i mitja d'agradable passejada tot remuntant el curs del Hooker River (amb ponts penjants inclosos) ens deixa davant del llac (situat a 900 metres d'altitud) que forma el Hooker Glacier.

Tot i trobar-nos en un entorn dominat per la neu i el glaç, el sol pica de valent i la crema solar esdevé imprescindible. Aprofitem aquesta bonança per deixar córrer el temps i gaudir de l'incomparable entorn on ens trobem. Veient això, no podem dubtar en afirmar que les visites a les glaceres de Fox i Franz Josef són del tot prescindibles!

Ens trobem a escassos quilòmetres del Mount Cook.

18:45. Camí de tornada: una imatge d'un dels ponts penjats que hi ha en el recorregut.

Un cop hem finalitzat l'excursió de la tarda, amb la furgoneta ens arribem al poble per tal de dutxar-nos: a la zona d'acampada del DOC no hi ha dutxes i hem llegit a la Lonely que en el poble hi ha un refugi on sí n'hi ha.

Fantàstic!, el refugi no és dels convencionals (no s'hi pot pernoctar), però és just el que necessitàvem: unes instal·lacions lliures dotades de dos lavabos amb dutxes (de pagament és clar) i una gran sala condicionada com a menjador amb piques per poder rentar. I el millor de tot és que no està gaire concorregut, així que podrem dutxar-nos tranquil·lament i sopar abans de tornar a la zona d'acampada a passar la nit.

El pronòstic del temps per demà torna a ser molt bo. La mala sort que ens va perseguir la primera setmana per la zona del Tongariro i fa tan sols quatre dies quan havíem de realitzar el Kepler Track, s'ha transformat en bona sort ara que ens trobem al cor dels Alps Neozelandesos. Si la cosa no es torça, demà pujarem al Mueller Hut acompanyats d'un sol radiant com el d'avui. Des d'uns 1800 metres d'altitud, podrem obtenir unes noves perspectives sobre els cims de l'Aoraki/Mount Cook National Park que prometen ser del tot espectaculars.

21:20. Ara, i abans d'anar a dormir, la proximitat de la nit ens regala aquestes fotografies mentre ens dirigim cap al White Horse Hill Campground: