>direcció Antípodes: Dia 04/ Waihi

Waihi Motor Camp. Quarts de set del matí. L'elecció de càmping no ha pogut ser del més encertada! Pagant 20 dòlars menys que ahir hem gaudit de les mateixes comoditats i de molta més tranquil·litat. D'ara en endavant intentarem caure en càmpings petits i poc anunciats com el d'aquesta nit, tot allunyant-nos dels càmping anomenats "Holiday Parks". Hem d'evitar els càmpings cars i saturats de families kiwis com els de la cadena Top10, que podem trobar repartits estratègicament per tot el país i anunciats fins a la sopa.

Nova Zelanda ofereix al viatger multitud d'opcions per poder visitar el país "amb la casa al damunt": des de la sobrietat "estil Equipo A" de la nostra campervan, fins al to desenfadat de les furgos de Escape o de Wicked, passant pels "multivehicles" de Spaceships o el clàssic de cotxe i tenda.

A les vuit tocades marxem del càmping per fer una visita ràpida al lloc més interessant de Waihi: la mina d'or Martha. Que el lloc més interessant d'una població sigui una mina ja diu molt del que un pot esperar de la resta! Però si una cosa no podem negar als neozelandesos, és que saben vendre el que tenen molt bé! A Waihi, d'una mina que molt probablement està vivint els seus últims anys de vida, intenten treure'n benefici econòmic a través del turisme: un museu i tours turístics per la mina intenten retenir els passavolants que centren el seu interès en la península de Coromandel o en la zona geotermal de Rotorua.

La mina es va començar a explotar a finals del segle XIX, i fins a la meitat del segle XX va ser considerada una de les mines subterrànies més importants del món. Des del 1987 s'explota a cel obert, però la productivitat va minvant a gran velocitat.

Un camí molt ben arranjat permet passejar per la totalitat del perímetre de la mina, d'unes dimensions considerables. Com que el dia no acompanya massa i la mina ja ens sembla força vista, decidim que ja és hora d'acomiadar-nos de Waihi i de començar a fer camí cap a Rotorua. I quina millor manera de dir adéu que deixant-nos 85 dòlars en benzina a la gasolinera BP del poble!

Els 140 quilòmetres que recorrem entre Waihi i Rotorua no ens resulten massa estimulants, sobretot la circumval·lació de Tauranga, una gran ciutat costera situada a l'oest de Bay of Plenty (badia de l'Abundància).
Fent cas a la Lonely, ens desviem uns quants quilòmetres a l'alçada de Te Puna (deu quilòmetres a l'oest de Tauranga) per arribar al mirador de Minden, que promet unes excel·lents vistes de la Bay of Plenty. Com podeu comprovar a la imatge de l'esquerra, en un dia rúfol com el d'avui la panoràmica no és massa engrescadora.

Continuant per la SH2, una vintena de quilòmetres a l'est de Tauranga, passem de llarg Te Puke, una població neozelandesa que passaria tan desapercebuda com qualsevol altra si no fos perquè és el principal centre productor de kiwis del país. És, com tant els agrada dir als neozelandesos, la capital mundial del kiwi! Tal fal·lera pels kiwis la veiem palesa en alguns dels cartells de prevenció d'accidents que anem trobant per la carretera (imatge de la dreta).

A primer cop d'ull la planta del kiwi és semblant a les vinyes de ca nostra.

Just abans d'arribar a la riba nord del llac Rotorua per la SH33, ens aturem uns minuts a les Okere Falls, un indret on les aigües del riu Okere baixen enrabiades enmig de la densa vegetació. No són pocs els piragüistes que intenten governar els seus caiacs salvant els entrebancs que imposa el curs del riu.

12:00. Una forta olor es filtra a l'interior del vehicle. En pocs segons les nostres ments es troben molt lluny d'aquí, molt lluny de Nova Zelanda. Ens trobem flotant per terres islandeses. I és que és en aquell país escandinau on, per primera vegada en les nostres vides, vam experimentar la intensa olor a ous podrits que emana d'una gran zona geotermal. A Rotorua, l'olor a ous podrits és permanent, però és com tot: quan un s'hi acostuma, ja no molesta. És així com s'explica que més de 70.000 persones habitin la ciutat. Bé, i els tres milions de visitants que passen per la ciutat cada any també hi tenen molt a veure!

Rotorua és l'àrea termal més important del país, esquitxada per desenes de guèisers, centenars de fumaroles i milers de fonts d'aigua termal i piscines de fang borbollant. Davant tot aquest espectacle tan llaminer, el principal problema amb que es troba el visitant és que pràcticament totes aquestes meravelles de la naturalesa es troben situades en recintes de pagament. I la veritat és que hi ha tal quantitat d'ofertes que, a l'hora de triar, costa decidir-se per on començar (i també on i quan acabar)!

Nosaltres optem per una opció molt econòmica: el cèntric Kuirau Park. Es tracta d'un parc públic d'accés lliure on podem passejar entre piscines d'aigua o fang bullint.

Te Puia, Hells Gate, Waimangu i Wai-O-Tapu. Són el nom de només quatre de les principals atraccions geotermals que es concentren al voltant de la ciutat de Rotorua (veure mapa). Si a aquests complicats noms hi afegíssim els dels centres de cultura maorí i els dels centres d'aigües termals que proliferen per la zona, l'embolic seria considerable. I no en parlem si ens atrevíssim amb els noms dels petits llacs que rivalitzen amb el gran llac Rotorua! Així que més val que ho deixem aquí.

13:45. Ben dinat, i després de donar-hi força voltes, decidim visitar Te Puia. A la Sílvia li fa molta il·lusió presenciar un espectacle de balls maorís i, segons la nostra guia, l'única zona geotermal que inclou la possibilitat d'assistir a una d'aquestes representacions és aquesta. Així que comprem les entrades (114'80NZ$), i comencem a visitar la perfectament habilitada àrea geotermal. Tenim una miqueta més d'una hora fins a l'inici de l'espectacle maorí.

En haver visitat indrets similars l'estiu de l'any 2008 a Islàndia, no existeix el factor sorpresa en aquesta nova visita. Però, sortosament, ni la Sílvia ni jo hem perdut la capacitat de deixar-nos captivar per la màgia de llocs que semblen haver estat sotmesos, en un passat molt llunyà, a un encanteri.

Vista panoràmica de la zona dels tres guèisers (Pohutu, Prince of Wales Feathers i Kereru).

El Pohutu Geyser és capaç d'escopir l'aigua calenta fins a trenta metres d'altura.

L'hotel del fons de la imatge és una de les poques conseqüències negatives de la comercialització dels recursos naturals d'aquest país.

Els batecs del planeta es poden sentir i observar a Nova Zelanda.

Passegem per la zona geotermal sota una roina persistent.

15:15. Finalitzem la visita al Rotowhio Marae, un edifici sagrat destinat a la reunió, presenciant les danses i escoltant les cançons que intenten explicar part de la cultura maorí als visitants. D'entre tots els balls tradicionals, el més celebrat és la haka, la conegudíssima dansa de guerra maorí que els All Blacks (l'equip nacional de rugbi) representen abans de cada partit (veure vídeo).

Sortim de la botiga de Te Puia ben firats i reprenem la marxa per allunyar-nos de Rotorua. Ens dirigim a Kerosene Creek, un rierol d'aigües calentes naturals que apareix mencionat (molt discretament) a la Lonely Planet com un dels pocs llocs de la zona on poder banyar-se gratuïtament. Hi arribem sense complicacions: vint-i-tres quilòmetres per la SH5 direcció Taupo i dos quilòmetres més de pista forestal a l'alçada del llac Rotowhero.

Rotowhero Lake, també anomenat "el llac verd".

Aquest bany termal a les antípodes de Catalunya no té preu.

20:00. Hem aconseguit trobar un lloc on passar la nit després de buscar un terreny d'acampada "oficial" que no hem sabut trobar. De fet, potser el terreny d'acampada que buscàvem és on som ara, però res ens indica que sigui així. Hem avançat uns vint-i-cinc quilòmetres cap a Taupo (ens en queden quaranta-cinc per arribar-hi), i ens trobem en un terreny força condicionat a les ribes del riu Waikato entre les localitats de Reporoa i Broadlands. Després de dos nits consecutives de càmping avui toca "acampada lliure"! Avui anirem a dormir desitjant que el temps millori i que el sol vingui a saludar-nos ben aviat!