Dia 06/ National Park - Marokopa

El dia es desperta, com els dos últims dies, ben ennuvolat. Esmorzem, recollim i sortim del càmping en direcció al DOC de Whakapapa Village. Intentarem que ens retornin els diners de la reserva del refugi (Mangatepopo Hut) i marxarem cap a la zona més occidental del centre de l'illa nord. Si el temps millora, tornarem al Tongariro Natinal Park d'aquí un parell o tres de dies. No podem deixar-nos perdre tan fàcilment una de les millors excursions que es poden fer en tota Nova Zelanda!

És més fàcil que et toqui la loteria que veure un kiwi en llibertat. Em pregunto quants ocellots d'aquests deuen creuar cada nit la carretera que mena a Whakapapa Village!

9:30. Hem aconseguit que ens retornin els 62 dòlars de la reserva! El dia és realment penós. Fred, humit i fosc, és el pitjor dels últims tres dies. Encara que no ens haguessin retornat l'import de la reserva no hauriem fet la sortida. Si la visibilitat ja és reduïda a la part baixa del parc, com deu ser més amunt!

Tant de bo el temps s'arregli i puguem visitar d'aquí uns dies "el regne de Mórdor"!

Ahir a la nit vam replantejar els plans pels cinc dies que ens resten a l'illa nord. Tenint en compte que el dia 5 de gener hem de ser a Wellington per agafar el ferri cap a l'illa sud, el dimarts 3 és l'últim dia possible per fer l'excursió pel Tongariro. I els pronòstics meteorològics no indiquen una certa millora en el temps fins llavors. La solució a tot plegat és la següent: tres dies per les regions occidentals de Waikato i Taranaki, dimarts el Tongariro i dimecres gas fins a Wellington. A veure si la jugada ens surt bé!

Poc després de les deu del matí arribem, per la SH4, a la població de Taumarunui. Hem recorregut uns seixanta quilòmetres des de Whakapapa Village. Pel camí, res interessant, tot i que hem perdut un quart d'hora preciós a l'aturar-nos a Raurimu atrets per l'insistent reclam turístic del Raurimu Spiral, una obra d'enginyeria ferroviària de principis del segle XX. Si fóssim uns malalts del món del tren probablement li hauriem vist la seva gràcia, però com que no és el cas, ens ha semblat força penós i hem marxat més ràpid que pas hem arribat.

Taumarunui és una altra població sense massa cosa a fer. Ens aturem davant mateix de l'i-SITE i, mentre la Sílvia gestiona la compra de dues entrades per les coves de Waitomo, jo faig una curta passejada per l'avinguda principal, Hakiaha St, fins a plantar-me davant mateix de l'espectacular pati de l'escola del poble. De tornada no puc deixar de fotografiar la Hauaroa Whare, un edifici maorí d'exquisida simetria.

Escola primària de Taumarunui.

Hauaroa Whare.

Les coves de Waitomo no entraven en els nostres plans. Mai hem estat uns grans amants d'aquest tipus de formacions geològiques. És per aquest motiu, i també pel preu, que des de bon principi havíem descartat acostar-nos-hi. Però finalment el mal temps ha aconseguit que afluixéssim 158 dòlars per baixar a les profunditats de la Terra. Esperem que la visita no ens defraudi i que puguem donar la raó a la parella argentina amb qui vam conversar ahir a l'Orakei Korako i que tant ens va recomanar aquestes coves.

Però ara tenim una altra feina: retallar els cent quilòmetres que ens separen de les coves en poc més d'una hora, ja que tenim reservades les entrades per la visita de les dotze.

SH4, SH3, deixem Te Kuiti enrere, girem a l'esquerra per la Te Anga Rd i ens trobem a l'aparcament de les Waitomo Caves. Falten deu minuts per les dotze del migdia.
Les coves de Waitomo (wai és aigua i tomo és forat) són un enorme sistema de coves i cursos d'aigües subterrànies que amaguen fantàstiques formacions calcàries i un dels secrets menys ben guardats del país: milers de lluernes luminescents. Tres de les coves estan completament habilitades per a la seva còmoda visita, i fins i tot és possible navegar pel seu interior amb pneumàtics i neoprè (opcions d'aventura que encareixen considerablement el preu). Nosaltres en visitarem dues: la Glowworm Cave i la Ruakuri Cave. Les visites són guiades, en anglès (com no podia ser de cap altra manera) i en petit grup.

Una furgoneta del parc ens apropa a l'entrada de la Ruakuri Cave. L'accés és a través d'una futurista i espectacular escala de cargol d'una vintena de metres d'altura. La guia, molt simpàtica, ens explica en tot moment diverses curiositats de la cova (que ja ni intento esforçar-me a entendre) i ens indica les formacions més peculiars. A mesura que anem endinsant-nos a la cova, la noia va obrint nous llums i va tancant els dels trams que deixem enrere, un fet que no deixa de ser vital per la bona conservació de les coves i per la supervivència de les lluernes. Durant l'hora i mitja que dura la visita ens limitem a inspeccionar cada racó dels espais que anem descobrint i a intentar prendre alguna bona fotografia.

Un cop acaba la visita, la furgoneta ens retorna a l'entrada principal del parc, on hi ha l'accés a la joia de la corona del complex subterrani: la Glowworm Cave. Aquesta cova, on no estan permeses les fotografies, és famosa per la seva grandiositat (l'anomenen "la catedral") i per la seva especial acústica (ha estat escenaris d'alguns concerts corals). La visita guiada, de tres quarts d'hora, reserva el millor pel final: instal·lats de forma precària dins d'una barca, som conduïts, mitjançant un sistema extremadament rudimentari (una persona estirant diverses cordes instal·lades a les parets de la cova), per un riu subterrani totalment a les enfosques. No hem avançat ni cent metres quan, mentre els nostres ulls s'estan acostumant a l'obscuritat regnant, rere un revolt comencem a distingir uns puntets de color turquesa que ho embolcallen tot. Són milers de lluernes que ens ofereixen un espectacle commovedor.
A l'esquerra, una imatge promocional de la Glowworm Cave.

Capritxoses formacions calcàries. Ruakuri Cave.

Enganxosos fils de lluerna destinats a atrapar qualsevol insecte desprevingut. Ruakuri Cave.

El carbonat de calci és el responsable d'aquest sublim espectacle d'estalactites i estalagmites.  Ruakuri Cave.

Després d'un dinar frugal reculem fins a la benzinera de Te Kuiti (54 dòlars i un bon ensurt en incorporar-nos a la carretera) per poder fer front al recorregut que ens espera (imatge de la dreta). Volem visitar l'Egmont National Park, on s'eleva l'enorme volcà Taranaki. Per arribar-hi (més de dos-cents quilòmetres) ens ho prendrem amb calma: enlloc d'agafar des de bon inici la més directa SH3, ens hi encaminarem tranquil·lament per la llarga i poc freqüentada Te Anga Rd. Seran més de cent quilòmetres per una solitària carretera que esperem que ens regali més d'una bona sorpresa!

Te Anga Rd.

17:40. Mangapohue Natural Bridge Scenic Reserve. Amb aquest imponent nom anuncien a Nova Zelanda una senzilla passejada circular de vint minuts passant per un enorme arc natural de pedra calcària.
Com que queda a peu de carretera i tenim ganes d'estirar les cames a l'aire lliure, decidim treure-hi el nas. El recorregut val la pena: el camí s'aproxima a l'arc seguint un estret congost farcit de vegetació. Ponts i passarel·les ens permeten avançar còmodament. De cop i volta l'arc natural apareix davant nostre. És molt més gran del que havíem imaginat. Passem per l'interior de l'arc i seguim el recorregut marcat per entremig d'uns prats, on, entre les altes herbes, sobresurten unes curioses formacions rocoses amb ostres fossilitzades.
En definitiva, una curta excursió que, en poc temps, ensenya molt. Tot al contrari que la caminada (300 metres) que fem minuts després fins a la Piripiri Cave. Per oblidar!

18:30. La Te Anga Road amaga secrets molt ben guardats. Les Marokopa Falls en són un!

Passem de llarg les quatre cases que formen el nucli de la localitat de Te Anga i ens dirigim pel centre d'una ampla vall cap a Marokopa, una minúscula població costanera. La pluja segueix acompanyant-nos.

Bestiar boví i bestiar oví, dos dels pilars bàsics de l'economia neozelandesa.

Pels voltants de dos quarts de vuit posem punt i final a la jornada d'avui. Hem confiat a la "nostra estimada" Lonely l'elecció del lloc on passarem la nit de Cap d'Any: el Marokopa Campground. Com molt bé esmenta, no és res de l'altre món. Una ullada ràpida a les instal·lacions del càmping és suficient per concloure que hem anat a petar al cul del món.
Trobem la recepció tancada i, després de xerrar amb una parella que viatja en un spaceships, acabem col·locant-nos en un dels espais que encara resten lliures. Després de dutxar-nos i de posar en ordre el desordre de la furgoneta anem a preparar el sopar a la cuina del càmping. Tant de bo ens n'haguéssim estat de posar-hi els peus! És pitjor que la cuina d'Els Joves! Ens afecta tant l'atmosfera que s'hi respira que acabem elaborant un sopar immenjable. Sort que els plans B, en cuina, sempre funcionen!
Després de tres dies amb el cel ben entapissat de núvols, aconseguim una treva! Sopem a la llum de les espelmes sota un cel estrellat i acabem celebrant l'entrada a un nou any amb dotze talls de préssec. Una celebració austera per a un Cap d'Any a les antípodes de Catalunya.
Quatre petards i quatre escarransits focs artificials que ofeguen els últims crits de festa tanquen les celebracions a Marokopa. Ens adormim al 2012 quan a la resta del món encara respiren aire del passat. A Catalunya encara llangueixen les últimes dotze hores del 2011. Nosaltres som al futur, i el millor de tot: encara ens resten vint dies per descobrir-lo!

Recorregut del sisè dia a les antípodes.

...Dia 05/ Broadlands - National Park

Dia 07/ Marokopa - East Egmont>>>