Dia 11/ Lower Hutt - Cook Strait - Ruby Bay

El mòbil marca les sis de la matinada quan l'alarma ens desperta de manera brusca dins la furgoneta aparcada discretament en un dels amples i deserts carrers de Lower Hutt.

La fulla del booking (343€ per la furgo i nosaltres dos) que vam realitzar des de casa tres dies abans de començar el viatge indica que podem embarcar al ferri fins a les 7:25. Una hora més tard el Kaitaki salparà en direcció Picton, on es troba la terminal de l'illa Sud.

Cobrim tranquil·lament la quinzena de quilòmetres que ens separen de la terminal de ferris de la companyia Interislander  per les buides autovies que s'endinsen a la capital del país. Wellington sembla no tenir pressa en despertar. Som dels primers en arribar i realitzem el check-in sense problemes. Ens col·loquem a la cua de vehicles que esperen per embarcar i aprofitem l'estona per esmorzar. Ja tenim la feina feta.

6:55. Wellington Harbour.

Puntualment, cinc minuts abans de dos quarts de nou del matí, el ferri salpa del port de Wellington. Nosaltres, des de la coberta superior del vaixell, no ens perdem cap detall del paisatge que estem a punt de deixar enrere: Wellington Harbour té la sortida a l'estret de Cook al sud, la capital la trobem erigida a la riba oest, la costa nord i nord-oest destaca per les seves urbanitzacions i l'escarpada costa est resisteix, encara avui, els embats constructius dels kiwis. Gaudim dels nostres últims minuts d'illa nord fins que el violent (i famós) vent que bufa a l'estret ens obliga a refugiar-nos dins la nau.

Adéu illa Nord! L'estret de Cook separa les dues grans illes de Nova Zelanda. El seu nom honora  l'explorador britànic James Cook, el primer europeu en creuar-lo.

La travessa dura poc més de tres hores. Una bona part la passem confortablement instal·lats en una de les taules amb vistes de la cafeteria del Kaitaki, davant dues grans tasses de cappuccino (a 4'20 dòlars la tassa).

10:30. L'illa Sud! El Kaitaki s'endinsa  per l'entremat de fiords i illes que configuren els Marlborough Sounds. Des de coberta anem observant les suaus ondulacions que s'estenen a un costat i altre del fiord. Petites platges sorrenques de color or, embarcacions gaudint del radiant sol amb què ens ha obsequiat avui el dia i estudiades formes geomètriques entre els boscos fruit de la tala d'arbres, són algunes de les coses que més ens criden l'atenció en la lenta aproximació a Picton.

El Queen Charlotte Sound, un dels principals fiords dels Marlborough Sounds, permet al ferri arribar fins al port de Picton, una petita població per la qual passen milers de turistes cada any per passar d'una illa a l'altra.

12:15. L'arribada per mar a un lloc sempre és màgica. El blau de l'oceà tenyeix l'espera d'allò desconegut. És com la nit de Reis, quan és difícil aclucar l'ull i esperem ansiosament que el sol es llevi. En un ferri, l'horitzó és l'alba del matí de Reis: l'eterna espera.
La primera vegada que vam viure aquesta sensació va ser l'agost de 2008, a Islàndia (arribada al port de Seyðisfjörður). Les següents, un any després, a Noruega i per partida doble (arribada nocturna al port de Stavanger i arribada al port de Moskenes, a les illes Lofoten). Avui, dos anys i mig després , revivim la situació a l'altra punta de món. Torna a ser màgica, però, alhora, molt diferent.

Tan bon punt trepitgem l'illa Sud, no perdem el temps i enfilem l'anomenada Queen Charlotte Drive deixant enrere la desencantada Picton. Aquesta secundària carretera comunica amb Havelock (a 33 quilòmetres), on  podrem agafar la SH6 en direcció Nelson i el Parc Nacional d'Abel Tasman.

Havelock es troba situada al fons del Pelorus Sound.

La Queen Chalotte Drive recorre indrets de gran bellesa, tant del fiord de qui pren el nom com del Pelorus Sound (a l'imatge). Tota la zona dels Marlborough Sounds és ideal per realitzar-hi nombroses activitats a l'aire llire, però nosaltres ens hem decantat per la d'Abel Tasman, més a l'oest.

Pelorus Sound.

14:00. Camí de Nelson, la principal ciutat de la regió, topem amb una gran sorpresa: el Pelorus Bridge. Es tracta d'una zona al voltant del riu Pelorus que el DOC ha habilitat com a àrea de recreació. La principal atracció és, evidentment, les fredes aigües del Pelorus River. La calor, que avui apreta de valent, no ens ho fa pensar dues vegades. Banyador, bikini, tovalloles, dinar i cap a l'aigua!

Pelorus Bridge Scenic Reserve. És així com als kiwis els agrada batejar els llocs!

16:00. En arribar a Nelson ens sorprèn l'aspecte que presenta la Tasman Bay: la marea baixa ha deixat al descobert una enorme i plana extensió d'arena blanca minada de petites embarcacions recreatives que esperen la vinguda novament de les aigües de l'oceà. Tot plegat, una simbiosi de bellesa i desolació que queda registrada en les següents fotografies:

A l'avinguda d'entrada a Nelson capturo la foto que podeu veure aquí al costat. Si hi ha un element de la vida quotidiana que millor representa la comunitat kiwi, aquest és, sense cap mena de dubte, la bústia. Les vies publiques de Nova Zelanda estan envaïdes per milers i milers de bústies com les que podeu observar a l'imatge (que no són precisament les més originals amb les que hem topat). Una llar, una bústia. De totes les mides, de tots els colors, de tots els materials, de tots els preus; però sempre bústies particulars, amb el seu pal de suport i el seu receptacle a la part superior. I és en aquesta caixeta on cada neozelandès deixa escapar les seves dosis d'imagnació i de fantasia. El túning de bústies deu ser ben a prop de convertir-se en esport oficial a Nova Zelanda.
L'amic Xavier Moret ha escrit un article al respecte en el seu bloc (tot i que sembla que va oblidar el català el passat 16 de febrer!).

El termòmetre no dóna cap treva i decidim refugiar-nos una estona a l'i-SITE de Nelson per enviar algun correu i descarregar fotos de la càmera. Ens en sortim a mitges (encara avui no sabem quin carai de sistema operatiu dominava el maleït ordinador empassadòlars) i decidim anar tirant cap a Motueka, principal porta d'entrada a l'Abel Tasman National Park. Per poder arribar-hi amb la furgoneta ens aturem en una BP i la convidem a 85 dòlars de benzina. Després cobrim la quarantena de quilòmetres que ens separen del nostre proper destí.

A Motueka ens aturem a la seu de l'empresa The Sea Kayak Company (la vam conèixer a través d'aquest bloc d'un altre català) per intentar llogar un caiac per l'endemà. Volem el caiac per un sol dia deixant-lo en un lloc diferent al de sortida, però l''home que ens atén diu que només ens pot oferir un caiac doble en una sortida guiada de demà al matí. Com que no tenim ganes d'haver de buscar més entre el munt d'empreses que es dediquen a això a Motueka, acceptem l'oferiment pel preu de 200 NZD.

Amb el plànning dels dos propers dies per l'Abel Tasman Coast Track preparat (demà caiac i caminar fins al refugi de Bark Bay, on tenim feta la reserva per passar la nit, i demà passat retorn caminant a Marahau) ens apropem al supermercat Countdown de la població (54 dòlars) i reculem uns quants quilòmetres fins a la petita localitat de Ruby Bay, on hi ha d'haver la zona d'acampada "very very cheap" que ens ha recomanat el senyor dels caiacs.

Idíl·lica platja a l'auster càmping McKee Memorial Reserve (6 dòlars nit/persona, increïble!!!).

La zona d'acampada ocupa una llarga franja de costa amb vistes immediates a la Tasman Bay.

El lloc és dels més bonics on hem fet nit a Nova Zelanda (haurem de donar-li les gràcies al senyor dels caiacs!). L'illa Sud promet! I demà iniciem l'aventura de dos dies descobrint els paisatges paradisíacs de l'Abel Tasman National Park!

Recorregut de l'onzè dia a les antípodes.

...Dia 10/ National Park - Cape Palliser - Lower Hutt

Dia12/ Abel Tasman Coast Track (I)>>>